Despés del visionat de la conferència, Somia per innovar, el repte de l'educaió del futur, d'en Carles Parellada i, de llegir alguns llibres d'educació infantil de diversos autors com la Mari Carmen Díez o Isabel Solé, entre altres, com a futura mestra vull una escola saludable!
Una escola saludable per fer referència un lloc on estar tranquil, per parlar, escoltar, per aprendre, inventar, trobar-se amb els altres, per gaudir, investigar, explorar, on permeti el moviment, la discussió, la reflexió, la llei i el plaer, on s’escolten paraules, crits, rialles...
On la pedagogia i metodologia educativa contempli que: Més, abans i més ràpid no són sinònims de millor. Donat cabuda a cadascú dels infants amb les diferents maneres de pensar, fer, ser, sentir...on els docents hem d’ acompanyar, estar, escoltar les opinions, inquietuds, emergències dels infants. Es a dir, dedicar el temps adient i necessari per donar resposta a les diverses necessitats educatives, socials, afectives, emocionals, intel·lectuals...
Però tots aquests aspectes semblem molt idíl·lics i entrem en contradicció, ja que vivim en un segle XXI on lo ràpid triomfa! i els professionals de l’educació així com els mestres, els educadors, els filòsofs i els pedagogs, ens informen, orienten, aconsellen que, un procés d’ensenyament-aprenentatge adient i òptim, s’aconsegueix quan l’escola pot oferir i/o afavorir ser un lloc de calma, de tranquil·litat, de pau, de respecte els ritmes i la diversitat d’aprenentatges, de coordinació i col·laboració per part dels docents, dels alumnes i les famílies.
I com ho podem fer? com es pot contemplar totes aquestes qüestions?
La meva conclusió i/o reflexió des de l’experiència com a alumna, com a mare, i com a persona, crec que l’escola hauria de tenir una planificació i una gestió del temps, que permetés una pedagogia i metodologia educativa oberta, flexible, respectuosa, variable, que afavoreixi les relacions i les col·laboracions de tota la comunitat educativa, que admeti constants modificacions i adaptacions necessàries en cada moment, i així donar resposta a les necessitats educatives, als interessos, i les motivacions dels infants, docents i les famílies.
Així doncs, per a començar a tenir en compte aspectes adients i necessàries per aconseguir infants capaços i feliços, m’agradaria acabar citant na Mari Carmen Díez Navarro amb una frase del seu llibre, Mi escuela sabe a naranja: Muchas veces asignamos a los niños, hijos o alumnos, unos papeles demasiado fijos, unos guiones demasiado exigentes, unas expectativas demasiado copiosas o cargadas de lo nuestro, aunque sus identidades de crecimiento lo que requieren es, escucha, respeto, aliento, y compañia.
