Després de llegir el llibre d’en Jaume Carbonell, tinc respostes envers a com ha de ser la innovació educativa.
Abans pensava, que un projecte educatiu era innovador només per ser diferent, imaginatiu o modern als anteriors proposats, i no em plantejava si abraçava tots els àmbits necessaris per donar una resposta de qualitat a l’educació.
Innovar, vol dir, cosa nova, llavors podríem entendre que innovar en el sistema educatiu del centre, seria fer de nou els projectes, programacions, continguts, metodologies, currículum, àrees d’aprenentatge, objectius, activitats, afegint, la manera de pensar i actuar dels docents per poder dur a terme les esmentades reformes.
El concepte, sistema, engloba el conjunt d’organismes que el formen. Però innovar en la comunitat educativa, implica no només al sistema, sinó a totes les persones que tenen activitats o interessos comuns. Aleshores, els canvis educatius, no han de ser només pel sistema, sinó per part de tots els agents que interaccionen, així com els pares, l’educació no formal, les administracions, conselleries, o els governs.
L’autor expressa: si falta una peça del puzle, es resisteix el conjunt.
Tot i que són necessaris tots els agents, s’ha d’aclarir que tots tenen diverses funcions, uns per dur a terme el projecte, i altres per a donar els recursos suficients i prendre decisions de les polítiques educatives.
Però, per què les innovacions no actuen o intervenen amb els desitjos corresponents per part de tots?
Segons en Miguel Angel Santos, hi ha un sèrie d’obstacles, per part de tots els components, que no fan possible la nova manera de fer. Com les resistències al canvi, manca d’implicació, adoptar un caràcter defensiu o passiu, escassa inversió, incompetència dels agents externs, atenció centrada en compromisos immeditats, etc.
Cal destacar, que els dits inconvenients poden ser donats tant pels agents interns com pels externs al centre. Així com, la resistència per part dels docents, que ve donada perquè el canvi els hi comporta un desequilibri a la rutina de les seves practiques professionals (ser rutinari aporta seguretat, confiança i comoditat). La manca o oposició de treball en equip per part dels dits, provoca un enfrontament i desconfiança entre ells i una mala organització del centre. El síndrome del professor cremat, genera actituds pessimistes que no volen adoptar nous canvis o innovacions. Si les programacions no segueixen coherència i relació al llarg del curs, i amb els propers cursos, provoca un pensament, una organització, i una aplicació diferent, amb una discontinuïtat en el procés d’ensenyament i d’aprenentatge.
Envers als òrgans extens, la manca de recursos i de diners fan que les innovacions no es puguin aplicar quan es fa la proposta. En ocasions, les administracions no tenen un concepte real de les necessitats educatives, provocant que la burocràcia i l’educació, vaguin en direccions diferents. A més, a més, la regularització de les reformes condicionen al docent a l’hora de ser autònoms i creatius (desenvolupar innovacions).
Per a definir-ho en una frase, de José Contreras: lo que no es obligatorio está prohibido.
Doncs bé, d’una forma breu explicarem que els projectes educatius innovadors han d’incloure, la cooperació dels diversos agents de la comunitat educativa, perquè sinó es pensa de manera col·lectiva, no es pot treballar de manera individual.
Hem de fer del intercanvi i la cooperació una font enriquidora per educar a nens capaços i feliços.
Envers a la proposta d’innovació, de fer vi a l’escola, sota el meu punt de vista, en comptes de ser una nova proposta de millora, és una activitat aïllada de la necessitat real d’un projecte educatiu. Crec que l’autor/a ha volgut ser tan original, que ha perdut de vista els objectius que han d’assolir els projectes per a permetre el desenvolupament integral de l’alumnat. De la mateixa manera que mai faríem una activitat relacionada amb el tabac, perquè l’escola no és lloc adient per fer sessions relacionades amb el dit, no crec correcte fer-ne una relacionada amb l’alcohol. Si fem activitats relacionades amb les drogues blandes, estem treien la importància de la nocivitat de les dites, per l’organisme i la salut. Llavors, cal tenir present, que els alumnes poden arribar a la conclusió: si l’ensenyen a l’escola, és bo!. Penso, que és una manera d’apropar-los o d’oferir contacte amb una substància innecessària, en un moment immadur, en el lloc equivocat.
No sé molt bé les intencions de l’autor/a de dita proposta, però si el que volia era fomentar el treball en grup, la participació, la socialització, la col·laboració,o la cohesió, hi han un munt d’activitats on es pot treballar tot això. A més, a més, crec que no va tenir en compte l’espai, ja que no és el tipus d’activitat que es pugui realitzar en una aula.
Com va dir la professora, és una proposta descabellada en comptes d’innovadora.
D’altra banda, hem de saber que la reforma no és sinònim de millora o d’innovació. Hi han propostes que són molt atractives perquè estan a la moda i l’objectiu és captar alumnat. La manera d’impartir l’ensenyança és la mateixa, però les eines o instruments són diferents. Segons el text, no hi ha reforma del professorat sense modificació del seu pensament, hàbits i actituds. En referència això, un clar exemple és la utilització de les TIC a l’escola. Si el docent no canvia la manera d’enfocar l’ensenyança i les seves estratègies, ja pot utilitzar les eines més actuals, que els resultats seran els mateixos.
Aleshores aprofiten les TIC per emprar les noves metodologies i assolir els objectius del currículum dels alumnes. Així doncs, aconseguirem futures persones autònomes, reflexives, investigadores, analítiques, i crítiques del coneixement construït.
Segons Antoni Zabala: L’objectiu no ha de ser la recerca de la fórmula sinó la millora de la pràctica.
Pel que fa a la utilització dels diversos mitjans de comunicació, llibres de consulta, per conèixer l’entorn més proper, no em sembla una idea incorrecta si els dits serveixen per l’ampliació de l’aprenentatge, però no com a una eina única de recerca. Un dels problemes, és que els alumnes no es senten seduïts per la idea de conèixer l’entorn, ja sigui per no tenir interès o motivació.
La feina del docent per captar l’atenció i la necessitat de aprendre, pel dit tema, és a partir dels coneixements previs de la persona. Com molt bé fonamenta la metodologia de la teoria constructivista, basada en l’aprenentatge significatiu, donant significat al nou coneixent en funció del que ja es sap.
Per tant, la millor manera de fer una recerca i aconseguir aprenentatge envers l’entorn, és utilitzar de manera simultània els diferents mitjans i la pròpia experiència a l’hora d’interactuar directament amb l’ambient.
Per acabar, m’agradaria donar la meva opinió en referència a la lectura. Crec que ha estat una de les més enriquidores per a la construcció del meu aprenentatge. Han sigut diversos factors que m’han proporcionat gaudir del text, així com la manera de redactar, argumentar i fonamentar les idees, coneixements, i teories. Com molt bé esmenta l’autor, no hi ha millor acció que intercanviar coneixements per enriquiment. I això és el que ha fet ell durant tota l’obra, aportar els seus sabers complementant-los amb els d’altres professionals.
Personalment, em sembla molt adient la dita manera d’ensenyar o donar a conèixer, que ens proporciona en Carbonell.
