No a les fitxes!

A tall de conclusió, volem esmentar que, a partir del joc, es poden desenvolupar diverses capacitats, habilitats i estratègies pel que fa als aprenentatges dels alumnes. Si més no, hem de tenir present que depenent de com s’enfoqui aquest aprenentatge, els resultats seran molt variables.

A la fitxa de les formes ens hem adonat de com un joc de taula pot frustrar i bloquejar a un alumne en el seu procés d’aprenentatge. Les normes del joc estan destinades a conèixer les formes geomètriques en funció de la sort, de l’atzar que pugui tenir un alumne en un moment determinat. Per exemple, fins que no surti la figura triangle l’infant no pot començar a jugar. No es té en compte si coneix o no la figura, o si la sap identificar i/o discriminar, sinó la sort que li surti un triangle.

És això pedagògic pel postulats constructivistes? Aquest mètode motiva o cerca l’interès per aprendre les figures geomètriques? Té en compte els coneixements dels infants? Evita la frustració, angoixa i el patiment?

A més, la competitivitat entre companys augmenta a causa que, des del primer moment, els alumnes hauran de posar-se en parelles o de manera individual, és a dir, un mínim de 2 i un màxim de 4 alumnes. El grup o l’infant que tingui més sort a l’hora de treure la figura corresponent, és el que continua jugant. I, només un grup o un infant, és el que arriba a la meta. 

On està la cooperació i/o cohesió de grup? On està el gaudir del treball en grup?

Així doncs, per poder donar resposta a les necessitats emocionals, socials, intel·lectuals del infants en el seu procés d’aprenentatge, hem de tenir en compte diversos aspectes, així com: la planificació i organització, els interessos i motivacions dels infants, factors fisiològics de cada infants, la representació, etc.

Quan esmentem aspectes d’una planificació i organització, volem posar de manifest que, per a que aquest aspecte sigui respectuós amb l’infant, haurà de permetre la reestructuració i/o modificació de qualsevol sessió, en cada moment i situació. Ha de ser flexible, adequat als diversos ritmes i la diversitat d’aprenentatges. Per exemple, en aquest treball es proposen unes 6 sessions per poder conèixer, identificar, discriminar, representar les diverses formes geomètriques, però tenim present, que si cal més o menys, es poden realitzar i/o guiar segons la direcció que plantegin els infants. Una opció seria, si volen cercar les formes en un altre lloc, espai de l’illa. 

Pel que fa els interessos i motivacions dels infants, tenim present, que si no es tenen en compte, no aconseguirem un aprenentatge significatiu, no podrem aconseguir una sintonia entre allò que sabem i allò que els contextos ofereixen. La conversa és l’eina adient per aconseguir un procés que permeti la cabuda de tots i les funcions individuals de cadascú.

A tall d'exemple, la sessió de coneixem el barri, la docent haurà d’ajustar la duració de la sessió envers els alumnes, es a dir, si la sessió dura tot el matí i els alumnes a les 12 després d’esmorzar ja no hi tenen més interès en continuar cercant, aprofitarem la sortida per conèixer el mercat, la biblioteca o altres establiments que en aquell moment escullin els infants.

Pel que fa als factors fisiològics dels infants, hem de tenir en compte que no tots tenen la mateixa salut, activitats extraescolars, família, etc. Aquests, influiran en l’atenció per part de l’alumne envers el tema per aprendre. A més, les activitats duran el dia o la setmana, o les anteriors a les sessions, també alteraran el dit procés psicològic bàsic.

Per últim, volem esmentar la representació com un aspecte important en el procés d’aprenentatge ja que, d’aquesta manera estem afavorint un desenvolupament emocional i afectiu, intel·lectual, social, perquè representar el propi pensament, les coses significatives i importats per l’autor/a on hi pot aparèixer un mateix, comporta una autoidentificació i una flexibilitat en el pensament, l’acció, i la imaginació.

Per això, pel que fa al nostre treball al final de cada sessió, la docent pot oferir i/o proposar la representació de les formes buscades o el que en aquell moment vulguin dibuixar, en paper amb colors o amb els materials que estimin adients per a una representació personal i al gust i desig de alumne.

"Volem una escola per cuidar la vida, afiançar la convivència, generar situacions d’autoconeixement i coneixement del món, i que permeti generar somnis"

“Somiar per innovar , el repte de l’educació del futur”, Carles Perellada

Somiar per innovar, el repte de l'educació del futur

Per començar m’agradaria esmentar que la conferencia d’en Carles Parellada ha estat molt positiva, enriquidora envers al meu aprenentatge, els meus coneixements...Ha estat una oportunitat més, de conèixer noves concepcions envers l’escola, les famílies i els docents.

Pel que fa a l’escola, m’ha sembla molt adient parlar d'aspectes necessaris per poder afavorir un desenvolupament global  dels infants.

L'escola ha de ser un lloc per cuidar la vida, ja que hem fa pensar en el documental pensant en els altres, on la filosofia del professor és que, l’escola és un lloc on trobes la felicitat, la qual cosa comporta qualitat de vida.
L'escola com a lloc per afiançar la convivència, ja que és necessari, essencial per a poder viure d’una manera plena, amb èxit, degut a que una de les necessitats de l’esser humà, és el reconeixement dels altres i el sentit de pertinença
L'escola per afavorir l’autoconcepte i el coneixement dels altres, perquè el saber, el adonar-se de les pròpies necessitats, expectatives, emocions, i desitjos ens comporta seguretat per poder transitar per la vida de manera autònoma i tranquil•la i, a la vegada, conèixer als altres ens comporta amor, comporta dedicació, temps, empatia, respecte, escolta, etc.

L’escola com a context que dóna l’oportunitat de desenvolupar els potencials, les estratègies i així, els aprenentatges de cada infant.

Pel que fa a les famílies, penso que en Carles Parellada té raó quan esmenta que tots els pares estimen als seu fills i fan tot el creuen adient, segons les seves perspectives, per donar resposta a les diverses necessitats. No s’han d’incluir, sinó hem de tenir present, que són un component més que forma la comunitat educativa, i s’ha de tenir en compte que per a cada infant, els seus pares són els millors. I sinó anem en la mateixa direcció o la relació no és adient, no podrem donar respostes a les necessitats, així com la seguretat, i la calma, tan essencials pel desenvolupament moral, afectiu, emocional dels infants.

Pel que fa als mestres, m’ha agradat molt el concepte de, tots farem tot però cadascú farà la seva feina. Ho top molt adequat ja que crec, que cada un dels mestres ha de tenir la seva funció, no per tenir més poder sinó, per a que tots tinguin un lloc on puguin mostrar les seves capacitats, les seves competències i, on totes, tindran cabuda.

Volem una escola que integri emocions, integri cultures per trobar el sentit de pertinença dels infants, mestres i famílies. Merçe traveset (Pedagogia Sistèmica).

Crec que aquesta nova reestructuració que ha de tenir l’escola, com molt bé ha esmentat en Carles a la conferència, podria començar per tenir present que som emocions, sentiments, i que només des de la harmonia, des de l’estabilitat de les dites, pots arribar aconseguir qualsevol propòsit i desig, que comportarà èxit i plaer per viure i conviure.

Per acabar ho faré amb una frase d’Ignasi Salvatella, director del programa Educació22, que té a veure amb la importància d’educar des de petits les emocions, ja que són la base de la cognició, dels aprenentatges.

"Quan tens les emocions estables, quan acceptes les teves interrelacions i la teva història, pots fer el pas cap als aprenentatges que són fora de tu, sinó fas primer el teus no pots pretendre que aquell nen t’escolti"

Escola saludable

Despés del visionat de la conferència, Somia per innovar, el repte de l'educaió del futur, d'en Carles Parellada i, de llegir alguns llibres d'educació infantil de diversos autors com la Mari Carmen Díez o Isabel Solé, entre altres, com a futura mestra vull una escola saludable!

Una escola saludable per fer referència un lloc on estar tranquil, per parlar, escoltar, per aprendre, inventar, trobar-se amb els altres, per gaudir, investigar, explorar, on permeti el moviment, la discussió, la reflexió, la llei i el plaer, on s’escolten paraules, crits, rialles...

On la pedagogia i metodologia educativa contempli que: Més, abans i més ràpid no són sinònims de millor. Donat cabuda a cadascú dels infants amb les diferents maneres de pensar, fer, ser, sentir...on els docents hem d’ acompanyar, estar, escoltar les opinions, inquietuds, emergències dels infants. Es a dir, dedicar el temps adient i necessari per donar resposta a les diverses necessitats educatives, socials, afectives, emocionals, intel·lectuals...

Però tots aquests aspectes semblem molt idíl·lics i entrem en contradicció, ja que vivim en un segle XXI on lo ràpid triomfa! i els professionals de l’educació així com els mestres, els educadors, els filòsofs i els pedagogs, ens informen, orienten, aconsellen que, un procés d’ensenyament-aprenentatge adient i òptim, s’aconsegueix quan l’escola pot oferir i/o afavorir ser un lloc de calma, de tranquil·litat, de pau, de respecte els ritmes i la diversitat d’aprenentatges, de coordinació i col·laboració per part dels docents, dels alumnes i les famílies. 

I com ho podem fer? com es pot contemplar totes aquestes qüestions? 

La meva conclusió i/o reflexió des de l’experiència com a alumna, com a mare, i com a persona, crec que l’escola hauria de tenir una planificació i una gestió del temps, que permetés una pedagogia i metodologia educativa oberta, flexible, respectuosa, variable, que afavoreixi les relacions i les col·laboracions de tota la comunitat educativa, que admeti constants modificacions i adaptacions necessàries en cada moment, i així donar resposta a les necessitats educatives, als interessos, i les motivacions dels infants, docents i les famílies.

Així doncs, per a començar a tenir en compte aspectes adients i necessàries per aconseguir infants capaços i feliços, m’agradaria acabar citant na Mari Carmen Díez Navarro amb una frase del seu llibre, Mi escuela sabe a naranja: Muchas veces asignamos a los niños, hijos o alumnos, unos papeles demasiado fijos, unos guiones demasiado exigentes, unas expectativas demasiado copiosas o cargadas de lo nuestro, aunque sus identidades de crecimiento lo que requieren es, escucha, respeto, aliento, y compañia.

Pensant en els altres

Abans de començar, m’agradaria esmentar que, encara que ja havia vist el documental, he plorat com no ho feia en molt de temps... No vull dir que les llàgrimes hagin estat de tristor perquè el programa m’hagi provocat qualsevol cosa negativa sinó, a l’inversa.

Han estat llàgrimes d’emoció, al veure les rialles i els plors en les diverses situacions de la vida dels infants. Llàgrimes per veure com una persona pot canviar la manera de viure, i donar qualitat de vida a de 35 alumnes en la descoberta de si mateix, dels altres i del món que els envolta.

Si més no, la companyia, la guia d’un professor amb la filosofia de, l’escola és un lloc on s’aprèn a ser feliç, és la millor oportunitat que han tingut els infants per aconseguir un present i un futur èxitos i capaç a la vida.
En Toshiro Kamamori, és el clar exemple d’un model de professor que duu a terme un procés d’ensenyament-aprenentage que atén a la diversitat i ritmes, respectuós amb les necessitats morals, emocionals, afectives, socials i intel·lectuals dels alumnes.
Esmento això, perquè el pensament del professor, la felicitat la trobes quan penses en els altres, diu molt de la metodologia emprada per part del professional.

Un clar exemple és la conversa com a eina principal per donar resposta, al ja esmentat procés, mitjançant l’expressió, tant oral com escrita, dels sentiments, emocions, qüestions, reflexions i pensaments dels alumnes i el professor. Per donar l’oportunitat de posar-los de manifest, el docent provoca situacions de conflictes cognitius i emocionals. Ho hem pogut veure quan, castiga a un dels alumnes sense anar a jugar amb balsa perquè no ha parat de xerrar durant l’hora de fer tasques a classe. Ha sigut sorprenent, per part de la resta de companys, la capacitat de raonar i explicar que han mostrat per expressar al docent, del perquè el company hauria d’anar amb ells. Han esmentat perquè és el seu company, perquè són un equip i sense ell no podran anar, perquè és injust que un treball que han realitzat ells hagi de manar el docent, que si no va ell no aniran la resta...són arguments que deixen de pedra a qualsevol persona més gran ja que, el sentiment de grup i la capacitat d’empatia que han mostrat, no sé si alguns adults les tenen.

A la vegada, aquesta oportunitat de mostrar els sentiment tant a nivell oral com escrit, com per exemple les cartes als companys o la composició d’una cançó, els hi genera un nivell molt alt pel que fa a la competència lingüística.

Encara que rebran aquest tipus d’ensenyança, hi sorgeixen situacions que no són agradables per tothom. El professor s’assabenta de que uns companys es riuen d’una companya i els hi a demanat que li expliquen el què ha passat. Quan els infants li donen els seus arguments, el docent enfadat per la manca d’honestedat dels alumnes, els hi torna a preguntar però ara, han de dir el que han fer malament. Un altre cop és
sorprenent com reconeixen i es senten malament, pel mal comportament. Penso que el saber i poder anomenar els pensaments i sentiments en qualsevol moment, és molt adient pel desenvolupament global dels alumnes.

Cal destacar, la posició de les taules afavoreix la creació de grans grups d’alumnes, la qual cosa invita, proposa el treball grupal i apropar-se i conèixer als companys. A la vegada, els materials emprats i proposats pel professor, són de caire natural, que millor material que el teu cos per dibuixar la forma i així conèixer l’anatomia i les característiques individuals de cadascú. A més, aprofita l’entorn natural que envolta
l’escola, per realitzar activitats on els nens gaudeixen i tenen oportunitat d’aprendre de manera significativa, ja que a través del joc , de la investigació, de la interacció amb el medi, amb els companys i amb el professor, a través de l’interès i motivació de cadascú, obtindran coneixements envers la fauna, flora, clima, etc, de l’entorn més proper.

Per finalitzar, m’agradaria esmentar que ha estat un documental molt positiu pel que fa al meu aprenentatge i, futura practica, ja que m’ha ofert una nova visió envers el procés d’ensenyament-aprenentage que pot oferir, proposar, invitar la nova escola, l’escola que volem, les futures mestres amb fonaments i postulats constructivistes.

Afectividad, cognición y conducta social

Cada día se conocen más casos de depresión, ansiedad… ¿Qué está pasando? ¿Es que en el siglo XXI la sociedad contemporánea llena de comodidades y lujos, información…no nos parece suficiente? ¿O es que tenemos otras necesidades que hemos dejado a un lado?

Estas preguntas me han hecho buscar información sobre el tema escogido. Es un estudio basado en la influencia del estado de ánimo sobre la cognición y conducta social. Personalmente creo que dependiendo del estado anímico nuestras percepciones y juicios sociales condicionaran nuestra conducta social. Es por eso que creo interesante conocer la relación entre la cognición y la emoción.

Un dato a destacar del tema, es que los estudios sobre la cognición y la afectividad han estado marcados por el debate sobre la prioridad de un sistema sobre el otro y sobre la disociación entre ambos. El desarrollo de la psicología cognitiva dejó en un segundo plano a los fenómenos afectivos.

¿Es esto lo que esta pasando? ¿Dejamos en segundo plano a nuestras emociones?

¿Pensamos o sentimos primero?

Si queréis saber más sobre dicho estudio:

http://www.psicothema.com/psicothema.asp?ID=1134

Innovar a l'aula

Després de llegir el llibre d’en Jaume Carbonell, tinc respostes envers a com ha de ser la innovació educativa.

Abans pensava, que un projecte educatiu era innovador només per ser diferent, imaginatiu o modern als anteriors proposats, i no em plantejava si abraçava tots els àmbits necessaris per donar una resposta de qualitat a l’educació.

Innovar, vol dir, cosa nova, llavors podríem entendre que innovar en el sistema educatiu del centre, seria fer de nou els projectes, programacions, continguts, metodologies, currículum, àrees d’aprenentatge, objectius, activitats, afegint, la manera de pensar i actuar dels docents per poder dur a terme les esmentades reformes. 

El concepte, sistema, engloba el conjunt d’organismes que el formen. Però innovar en la comunitat educativa, implica no només al sistema, sinó a totes les persones que tenen activitats o interessos comuns. Aleshores, els canvis educatius, no han de ser només pel sistema, sinó per part de tots els agents que interaccionen, així com els pares, l’educació no formal, les administracions, conselleries, o els governs. 

L’autor expressa: si falta una peça del puzle, es resisteix el conjunt.

Tot i que són necessaris tots els agents, s’ha d’aclarir que tots tenen diverses funcions, uns per dur a terme el projecte, i altres per a donar els recursos suficients i prendre decisions de les polítiques educatives. 

Però, per què les innovacions no actuen o intervenen amb els desitjos corresponents per part de tots?

Segons en Miguel Angel Santos, hi ha un sèrie d’obstacles, per part de tots els components, que no fan possible la nova manera de fer. Com les resistències al canvi, manca d’implicació, adoptar un caràcter defensiu o passiu, escassa inversió, incompetència dels agents externs, atenció centrada en compromisos immeditats, etc.

Cal destacar, que els dits inconvenients poden ser donats tant pels agents interns com pels externs al centre. Així com, la resistència per part dels docents, que ve donada perquè el canvi els hi comporta un desequilibri a la rutina de les seves practiques professionals (ser rutinari aporta seguretat, confiança i comoditat). La manca o oposició de treball en equip per part dels dits, provoca un enfrontament i desconfiança entre ells i una mala organització del centre. El síndrome del professor cremat, genera actituds pessimistes que no volen adoptar nous canvis o innovacions. Si les programacions no segueixen coherència i relació al llarg del curs, i amb els propers cursos, provoca un pensament, una organització, i una aplicació diferent, amb una discontinuïtat en el procés d’ensenyament i d’aprenentatge. 

Envers als òrgans extens, la manca de recursos i de diners fan que les innovacions no es puguin aplicar quan es fa la proposta. En ocasions, les administracions no tenen un concepte real de les necessitats educatives, provocant que la burocràcia i l’educació, vaguin en direccions diferents. A més, a més, la regularització de les reformes condicionen al docent a l’hora de ser autònoms i creatius (desenvolupar innovacions).

Per a definir-ho en una frase, de José Contreras: lo que no es obligatorio está prohibido.

Doncs bé, d’una forma breu explicarem que els projectes educatius innovadors han d’incloure, la cooperació dels diversos agents de la comunitat educativa, perquè sinó es pensa de manera col·lectiva, no es pot treballar de manera individual. 

Hem de fer del intercanvi i la cooperació una font enriquidora per educar a nens capaços i feliços.

Envers a la proposta d’innovació, de fer vi a l’escola, sota el meu punt de vista, en comptes de ser una nova proposta de millora, és una activitat aïllada de la necessitat real d’un projecte educatiu. Crec que l’autor/a ha volgut ser tan original, que ha perdut de vista els objectius que han d’assolir els projectes per a permetre el desenvolupament integral de l’alumnat. De la mateixa manera que mai faríem una activitat relacionada amb el tabac, perquè l’escola no és lloc adient per fer sessions relacionades amb el dit, no crec correcte fer-ne una relacionada amb l’alcohol. Si fem activitats relacionades amb les drogues blandes, estem treien la importància de la nocivitat de les dites, per l’organisme i la salut. Llavors, cal tenir present, que els alumnes poden arribar a la conclusió: si l’ensenyen a l’escola, és bo!. Penso, que és una manera d’apropar-los o d’oferir contacte amb una substància innecessària, en un moment immadur, en el lloc equivocat.

No sé molt bé les intencions de l’autor/a de dita proposta, però si el que volia era fomentar el treball en grup, la participació, la socialització, la col·laboració,o la cohesió, hi han un munt d’activitats on es pot treballar tot això. A més, a més, crec que no va tenir en compte l’espai, ja que no és el tipus d’activitat que es pugui realitzar en una aula. 

Com va dir la professora, és una proposta descabellada en comptes d’innovadora.

D’altra banda, hem de saber que la reforma no és sinònim de millora o d’innovació. Hi han propostes que són molt atractives perquè estan a la moda i l’objectiu és captar alumnat. La manera d’impartir l’ensenyança és la mateixa, però les eines o instruments són diferents. Segons el text, no hi ha reforma del professorat sense modificació del seu pensament, hàbits i actituds. En referència això, un clar exemple és la utilització de les TIC a l’escola. Si el docent no canvia la manera d’enfocar l’ensenyança i les seves estratègies, ja pot utilitzar les eines més actuals, que els resultats seran els mateixos. 

Aleshores aprofiten les TIC per emprar les noves metodologies i assolir els objectius del currículum dels alumnes. Així doncs, aconseguirem futures persones autònomes, reflexives, investigadores, analítiques, i crítiques del coneixement construït.

Segons Antoni Zabala: L’objectiu no ha de ser la recerca de la fórmula sinó la millora de la pràctica. 

Pel que fa a la utilització dels diversos mitjans de comunicació, llibres de consulta, per conèixer l’entorn més proper, no em sembla una idea incorrecta si els dits serveixen per l’ampliació de l’aprenentatge, però no com a una eina única de recerca. Un dels problemes, és que els alumnes no es senten seduïts per la idea de conèixer l’entorn, ja sigui per no tenir interès o motivació. 

La feina del docent per captar l’atenció i la necessitat de aprendre, pel dit tema, és a partir dels coneixements previs de la persona. Com molt bé fonamenta la metodologia de la teoria constructivista, basada en l’aprenentatge significatiu, donant significat al nou coneixent en funció del que ja es sap. 

Per tant, la millor manera de fer una recerca i aconseguir aprenentatge envers l’entorn, és utilitzar de manera simultània els diferents mitjans i la pròpia experiència a l’hora d’interactuar directament amb l’ambient. 

Per acabar, m’agradaria donar la meva opinió en referència a la lectura. Crec que ha estat una de les més enriquidores per a la construcció del meu aprenentatge. Han sigut diversos factors que m’han proporcionat gaudir del text, així com la manera de redactar, argumentar i fonamentar les idees, coneixements, i teories. Com molt bé esmenta l’autor, no hi ha millor acció que intercanviar coneixements per enriquiment. I això és el que ha fet ell durant tota l’obra, aportar els seus sabers complementant-los amb els d’altres professionals. 

Personalment, em sembla molt adient la dita manera d’ensenyar o donar a conèixer, que ens proporciona en Carbonell.